Ferrer Guasch

En 'La miranda' con Albert

Una nueva colaboración para 'La Miranda'. Un placer, como siempre. De las tres opciones nos quedamos con ésta última, la de aquí abajo, para ilustrar éste texto de Albert Prats.



'L’amor on menys te l’esperes'
Allò va ocórrer un dimarts de gener, a la carretera de Santa Eulària, que com cada matí recorria de baixada cap a Eivissa camí del despatx. Faltava un quart per a les deu i l’atzur del cel resplendia sense núvols. Feia fred, els prats es desgelaven i un llevant intens empenyia al seu gust un estol de gavines cap a l’abocador de Roca Llisa. Mentre accelerava a fons, posava les mans alternativament als respiradors, escalfant-me-les i fent-hi repicar els dits amb el meu atabalament característic. Amb el mans lliures, ordenava a la secretària que anàs preparant un reunió que tenia amb els caps de Palma, que havien d’arribar en mitja hora per avaluar la viabilitat d’expansió de l’empresa. Després d’un revolt, em vaig trobar amb una filera de cotxes que avançaven amb lentitud i vaig haver de reduir la marxa amb brusquedat. Vaig malcomptar una vintena d’automòbils. Vaig pensar que es tractava d’un accident, un control o quelcom similar. Vaig sentir una punxada a l’estómac enfront de l’amenaça de fer tard a la feina. Fins que vaig entreveure, encapçalant la comitiva, el culpable d’aquella processó rodada: un cotxe petit i vermell que anava a pas de caragol. -Mecagonlou! -va ser l’únic que vaig tenir temps de pronunciar abans de pegar una manotada contra el tauler. -Passa alguna cosa? –em va demanar l’Elsa des de l’altra banda, una mica espantada. -No res, fins ara. Un rere l’altre, els automòbils anaven avançant el cotxet vermell. Jo era l’últim de la cua i quan va arribar el meu torn vàrem entrar en una zona de línia contínua i no vaig tenir més remei que romandre-hi darrere. Impacient, li feia senyals amb els llums i amb el clàxon perquè s’apartàs i em deixàs passar. Pel seu retrovisor, vaig veure que era una dona. Quan iniciava el meu avançament va treure la mà per la finestra i amb l’índex va assenyalar cap a l’esquerra. Allí, en una parada, hi havia un nen ros i escabellat, esperant l’autobús amb una motxilla enorme a l’esquena. Me’l vaig mirar i el nen va somriure i em va saludar amb una mà mentre amb l’altra m’enviava petons. Encara que no el podia sentir, li podia llegir els llavis: repetia el meu nom una vegada i una altra, obrint molt la boca al principi per pronunciar la primera ‘e’, tancant-la abans de la ‘n’ per tornar-la a obrir en arribar a la segona vocal del meu nom, una explosió que en el rostre alegre i esdentegat d’aquell boix adquiria aires d’invocació: Er-neeest, Er-neeest, Er-neeest... No vaig adonar-me’n de seguida, però uns metres més endavant un calfred em recorria de cap a peus. Aquell nen era jo: la mateixa motxilla estibada de llibres, el mateix cabell llarg i despentinat, la mateixa cara d’entremaliat i la manera de pronunciar el meu nom cridant alegre. El cotxe vermell i el meu no passaven de trenta per hora i els altres ens superaven a una velocitat que semblava supersònica. En arribar a la macrorotonda de Jesús la varem agafar. Jo havia de seguir recte per aquell horrible pujolet d’asfalt, però la vaig seguir a ella que, en comptes de prendre alguna de les desviacions, rodava la rotonda. Tantes voltes donàrem que quan va posar l’intermitent i ens endinsàrem per un camí, al final del qual s’hi veia la mar, l’horitzó i Formentera, ja n’havia perdut el compte. Quan va ser a peu de platja, la dona va aturar l’auto i en va baixar. La tenia d’esquenes, m’hi vaig apropar i vaig agafar-la de la mà amb tot el convenciment de l’ànima. Quan les nostres mirades es trobaren vàrem començar a córrer mar endins amb la força d’aquella imatge compartida que s’anava inflant com els globus als aniversaris. Una lanxa i un esquiador llauraven l’oceà, el sol anava pujant i omplint-ho tot d’iridescències i reverberacions. Res no semblava real fins que em vaig fer a la idea: era mort, però havia trobat la dona de la meva vida.