Adéu 2008.

iatuuuuuuuuuuu!

Tothom a sa botiga a comprar es disc de 'Ressonadors'. Amb uns dibuixets molt pulits a n'es llibret de dins.

Això ja no ès cameua 2.0

Readaptación de un clásico de éste blog para el número 48 de la revista del IEE (Institut d'Estudis Eivissencs) 'Eivissa' .

Vaig de cool...

(voy de way)

Ferrer Guasch

En 'La miranda' con Albert

Una nueva colaboración para 'La Miranda'. Un placer, como siempre. De las tres opciones nos quedamos con ésta última, la de aquí abajo, para ilustrar éste texto de Albert Prats.



'L’amor on menys te l’esperes'
Allò va ocórrer un dimarts de gener, a la carretera de Santa Eulària, que com cada matí recorria de baixada cap a Eivissa camí del despatx. Faltava un quart per a les deu i l’atzur del cel resplendia sense núvols. Feia fred, els prats es desgelaven i un llevant intens empenyia al seu gust un estol de gavines cap a l’abocador de Roca Llisa. Mentre accelerava a fons, posava les mans alternativament als respiradors, escalfant-me-les i fent-hi repicar els dits amb el meu atabalament característic. Amb el mans lliures, ordenava a la secretària que anàs preparant un reunió que tenia amb els caps de Palma, que havien d’arribar en mitja hora per avaluar la viabilitat d’expansió de l’empresa. Després d’un revolt, em vaig trobar amb una filera de cotxes que avançaven amb lentitud i vaig haver de reduir la marxa amb brusquedat. Vaig malcomptar una vintena d’automòbils. Vaig pensar que es tractava d’un accident, un control o quelcom similar. Vaig sentir una punxada a l’estómac enfront de l’amenaça de fer tard a la feina. Fins que vaig entreveure, encapçalant la comitiva, el culpable d’aquella processó rodada: un cotxe petit i vermell que anava a pas de caragol. -Mecagonlou! -va ser l’únic que vaig tenir temps de pronunciar abans de pegar una manotada contra el tauler. -Passa alguna cosa? –em va demanar l’Elsa des de l’altra banda, una mica espantada. -No res, fins ara. Un rere l’altre, els automòbils anaven avançant el cotxet vermell. Jo era l’últim de la cua i quan va arribar el meu torn vàrem entrar en una zona de línia contínua i no vaig tenir més remei que romandre-hi darrere. Impacient, li feia senyals amb els llums i amb el clàxon perquè s’apartàs i em deixàs passar. Pel seu retrovisor, vaig veure que era una dona. Quan iniciava el meu avançament va treure la mà per la finestra i amb l’índex va assenyalar cap a l’esquerra. Allí, en una parada, hi havia un nen ros i escabellat, esperant l’autobús amb una motxilla enorme a l’esquena. Me’l vaig mirar i el nen va somriure i em va saludar amb una mà mentre amb l’altra m’enviava petons. Encara que no el podia sentir, li podia llegir els llavis: repetia el meu nom una vegada i una altra, obrint molt la boca al principi per pronunciar la primera ‘e’, tancant-la abans de la ‘n’ per tornar-la a obrir en arribar a la segona vocal del meu nom, una explosió que en el rostre alegre i esdentegat d’aquell boix adquiria aires d’invocació: Er-neeest, Er-neeest, Er-neeest... No vaig adonar-me’n de seguida, però uns metres més endavant un calfred em recorria de cap a peus. Aquell nen era jo: la mateixa motxilla estibada de llibres, el mateix cabell llarg i despentinat, la mateixa cara d’entremaliat i la manera de pronunciar el meu nom cridant alegre. El cotxe vermell i el meu no passaven de trenta per hora i els altres ens superaven a una velocitat que semblava supersònica. En arribar a la macrorotonda de Jesús la varem agafar. Jo havia de seguir recte per aquell horrible pujolet d’asfalt, però la vaig seguir a ella que, en comptes de prendre alguna de les desviacions, rodava la rotonda. Tantes voltes donàrem que quan va posar l’intermitent i ens endinsàrem per un camí, al final del qual s’hi veia la mar, l’horitzó i Formentera, ja n’havia perdut el compte. Quan va ser a peu de platja, la dona va aturar l’auto i en va baixar. La tenia d’esquenes, m’hi vaig apropar i vaig agafar-la de la mà amb tot el convenciment de l’ànima. Quan les nostres mirades es trobaren vàrem començar a córrer mar endins amb la força d’aquella imatge compartida que s’anava inflant com els globus als aniversaris. Una lanxa i un esquiador llauraven l’oceà, el sol anava pujant i omplint-ho tot d’iridescències i reverberacions. Res no semblava real fins que em vaig fer a la idea: era mort, però havia trobat la dona de la meva vida.

Los ratones también dibujan

Es divertido esto de dibujar con el ordenador...
Además sirve para ilustrar esta 'entrañable' noche de jalouin. Hay que ver estos yankis, si no te invaden a base de bombas, lo hacen con fiestas tradicionales (?!), hamburguesas, y peliculitas... mientras nos dejemos.

un tal Asensio

Esto pretende ser un 'Asensio', pero si quereis verlo de verdad, está exponiendo estos días en Vía2. No os la perdais!!

La última tarta

Recordando viejos tiempos me salió una tartita bien mona, no?
Molts anys i bons Carxu (i esposa)!!

Botafuck

Homenaje a las inocencias perdidas bajo la luz de éste faro.

Coco CHE Laurent

MINAmurat d'una jazzy lady

Mina Agossi

Don Isidor, de la nevera a la miranda

Una nueva colaboración con 'La Miranda' en 'Diario de Ibiza'. Como siempre, un placer (y esta vez más que nunca, ya que hemos podido tirar de nevera).

Dime lo que escuchas y te diré quién eres

Let's rock!!

Ja vureu ja!

...i si pintam el món de color rosa?!

...¡¿y si pintamos el mundo de color rosa?!

Paissatge eivissenc

Oui se moi

mamarrachos

Otro tatú

Este és Hector, un motero nato que se atrevió a pedirme un diseño para su brazo. Yo le hice éste de aquí arriba, y el tatuador le hizo ésto de aquí abajo...

Clap Hands

Hola Chicooo/aaas!. ¿Queriais sopa?

Dj

Ésto fué para un cartel de una fiesta en el mal logrado 'Ca'n Nabis'.

Historias de la puta mili

Esto lo hice en la puta mili para la camiseta, a los mandos no les gustó. Me llegaron a amenazar con quedarme arrestado el día que me daban 'la blanca'.

Ta tú

Algún incauto se ha atrevido a pedirme un dibujo para tatuárselo. Éste en concreto és una descarada copia un poco tuneada de un trasgu del 'Libro de las Hadas', (que sería de los tatuages sin él). Más adelante os iremos enseñando los dibujitos de algún incauto más.

para F4mentera

Todo esto se publica ilustrando un texto, poco afortunado, de la revista F4mentera. Se trata de una publicación anual y gratuita que puede encontrarse en la Pitiüsa petita. La tortuga la hice yo, al terminar, unataliria decidió imitar lo que había visto hacer a su viejo, así que cogió SUS rotus (con los que yo hice la tortuga) y acabó ella la preciosa composición, con la bulla que le cayó no le quedaron ganas de repetir. Ahora, no sólo también se lo han publicado, sino que me gusta incluso más que la tortuguita enamorada. ESTA ÉS MI NENA!!

Una serie de Irias 'graffitables'

Carroñeros

Cis

Asensio

This boots are made for walking

If you LIV me now...

Don Rafael

Tenía ya ganas de homenajearle.
El blanco y negro se publica en 'La Miranda' de Diario de Ibiza.

¡¡comprad, comprad, malditos!!

La misma compra, en Ibiza, nos sale un 30% más cara que en un establecimiento de la misma cadena, Eroski, en Mallorca.
¿Será porque en la casilla de Ibiza tienen muchos hoteles?
Además, en la salida, no te dan los 20 euros.

mi mamá y mi hija

Villangómez para 'La Miranda'

...y otro de regalo.

Pinturas rupestres

Ésto es un mural que hice hace mil años, y hace unas semanas nos reencontramos. Estaba en lo que entonces era "el (humeante) cuartito de Chelu", hoy ampliado y reconvertido en 'el estudio de Chelu' (igual de humeante) donde construye algo a lo que él llama música 'trance', y yo taladro. Han pasado tantos años que me emocionó volver a verlo (tampoco es que sea gran cosa). Desde entonces ha llovido mucho, a Chelu le han crecido las rastas, y ha recorrido más mundo que Willie Fog, un tal Toni ha perdido su melena, ha cambiado de trabajo y hasta se ha reproducido. En todo caso aquí estamos, que no es poco.